Mes: juny de 2018

EXERCICIS DE VENTRILOQUIA




EXERCICIS DE VENTRILÒQUIA

Exercicis de ventrilòquia continua centrant l’atenció en el retrat i pren com a referència pràctiques d’auto-representació i auto-narració com els vídeo-retrats o els testimonis de vida.
Exercicis de ventrilòquia s’aproxima a l’objecte “veu” en un procés de despossessió i intrusió de la veu que converteix els “jos” parlants en una mena de teòrics especulatius. Històries en primera persona de testimonis que es descobreixen parlant de la dificultat de “donar compte de sí mateixos”, on el propi mitjà – la veu, el llenguatge- que els havia d’ajudar a aconseguir un “relat adequat a la seva vida” s’acaba revelant problemàtic i els porta a una “interrupció del discurs”, a una “esquerda constitutiva del jo”.(1)
En les seves formes contemporànies, les històries de vida són recreacions, moltes vegades, d’esdeveniments personals i traumàtics que, si bé parteixen d’un fort individualisme, mostren una voluntat de racionalitzar les emocions i distanciar-se dels referents per analitzar-los. Si s’estira el fil, és interessant veure com diferents aproximacions teòriques que parlen de la pràctica de l’auto-relat donen compte d’aquesta tensió entre el subjecte tancat en sí mateix i la seva exposició a l’afora, en un procés de construcció de la identitat, seguint Judith Butler, on la divisió, la despossessió del que és propi i la manca de coherència podrien ser les possibilitats per a establir una nova vinculació al llenguatge i a l’altre, a qui tot donar compte de sí mateix interpel·la.(1)
Exercicis de ventrilòquia es planteja com un exercici d’auto-experiència bucal i vocal d’un grup de testimonis que se’ns dirigeixen a través d’històries d’una duració d’entre un i dos minuts cadascuna. El treball parteix d’una doble apropiació: d’una banda, fa ús de textos de diversos autors que es refereixen, des d’àmbits com el relat de ficció, la psicoanàlisi, el cinema o la filosofia, a la veu com a objecte autònom i a la difícil adequació entre aquesta i el cos; i de l’altra, agafa una sèrie de vídeos de testimonis de la xarxa social PreachingPlace, una organització cristiana de l’Església Adventista del Setè Dia que utilitza, entre diferents mètodes d’evangelització, la promoció de testimonis de vida, històries de superació i experiències d’esperança a través de la figura de Jesús. El resultat és un joc de capes entre aquests elements on les locucions originals dels testimonis queden alterades per interpel·lar-nos a partir de l’efecte de la ventrilòquia.

(1)Judith Butler, “¿Quién eres?” págs. 48-60, a Dar cuenta de sí mismo. Violencia ética y responsabilidad, Amorrortu/editores, Buenos Aires, 2012

CRÈDITS

Exercicis de ventriloquia, Olot, 2018
Vídeo color sense so, 20:30 minuts
Idea i edició: Servand Solanilla

 

POLIPROPILÈ 100%

Previous Image
Next Image

info heading

info content

4 porres de 60 cm (polipropilè reciclat)

POLIPROPILÈ 100%

El dia 1 d’octubre de 2017 les catalanes i els catalans vam sortir a votar el referèndum que, amb més de dos milions de vots favorables a la independència de Catalunya, havia d’iniciar el camí cap a la proclamació de la República Catalana.

Les actuacions del govern de Mariano Rajoy per impedir el referèndum van fer que no es donessin detalls de la distribució de les urnes als diferents col·legis. Tot i així, dos dies abans d’aquell diumenge, es va ensenyar per primera vegada una de les urnes. Era de plàstic translúcid i amb tapa negra, amb el logotip de la Generalitat de Catalunya, i precintada amb unes brides de color vermell. Tot plegat va fer que l’objecte-urna adquirís un valor simbòlic com a expressió del referèndum.

La consideració d’aquest acte com a il·legal i delictiu per tots els aparells de l’Estat, va legitimar la violència indiscriminada de la Policia Nacional i de la Guàrdia Civil. D’entre els diferents mètodes d’agressió, la porra va ser utilitzada massivament per colpejar a les persones que, de forma cívica i pacífica, estaven a les portes dels col·legis electorals. Es van produir cops a totes les parts dels cos, incloses zones vitals com el cap, el coll, el pit o el costat, i en moltes ocasions els cops es reiteraven contra la mateixa persona.

El treball presentat a l’exposició URNES parteix de la indagació de les característiques de fabricació de les urnes de l’1-O i de les porres utilitzades per les forces i cossos de seguretat de l’Estat, i es fixa en el fet que tant les unes com les altres estan fetes del mateix material, polipropilè 100%. Una seqüència d’imatges ens mostra, a manera de tutorial, el procés de transmutació d’una urna. Seguint els passos, podem veure les diferents accions exercides sobre el material: des de l’agressió gruixuda a la fina en el procès d’esmicolament, fins a la preparació del motlle de guix i la fosa per colors, que converteix el plàstic en una massa espessa i enganxifosa que refreda molt ràpidament, i que fa difícil l’emmotllament i el modelatge. El resultat són quatre porres de quatre-cents grams cadascuna (pes de les porres rígides de 60 centímetres utilitzades per les forces i cossos de seguretat), equivalents als mil sis-cents grams de l’urna.

La possibilitat de manipular les porres ens adreça a aquella barreja insuportable de l’1-O entre el coratge democràtic de la gent i la covardia repressora de l’Estat, en un procès on dia rere dia, el clam pels drets i les llibertats, en totes les seves manifestacions, es veu amenaçat per una violència que li és consubstancial.

CRÈDITS

Polipropilè 100%, Olot, 2018
Impressió de tinta sobre paper, 83x81cm
Polipropilè reciclat, 4 porres de 60 cm

ABANS DE LA CÀRREGA

Previous Image
Next Image

info heading

info content

SOBRECÀRREGUES

Sobrecàrregues és un projecte de l’Assemblea d’Artistes de la Garrotxa que consisteix en interpretar l’obra de Ramon Casas, La càrrega, pintura realitzada entre 1899 i 1902, en el context de l’actual situació de Catalunya. Els treballs, realitzats per diversos artistes, amb una periodicitat mensual i de la mateixa mida que la pintura original (470’5cm d’amplada per 298cm d’alçada), s’exposen a la façana de l’Ajuntament d’Olot.

La càrrega roman en dipòsit al Museu de la Garrotxa des de l’any 1979. És, segons paraules del poeta Narcís Comadira, el nostre Guernica particular, una peça emblemàtica que expressa amb rotunditat la força repressiva de l’Estat contra el poble indefens.

Avui, gairebé vint anys més tard, persisteix encara el mateix llenguatge: la brutalitat política i judicial, tot l’aparell de l’estat contra la voluntat democràtica del poble de Catalunya.

Text de l’Assemblea d’Artistes de la Garrotxa

ABANS DE LA CÀRREGA

Abans de la càrrega, tercera sobrecàrrega, parteix del buit pertorbador que Ramon Casas deixa en l’immens i lluminós primer terme. Es podria dir que la pintura té per únic objectiu fer-nos sentir aquest buit i que tota la composició hi gravita al seu voltant. L’estampida sobtada acaba amb la desfeta dels cossos en la seva fugida. Ramon Casas salva de la descomposició l’home en escorç, caigut davant del cavall, com una manera d’individualitzar la indefensió i la humiliació.

El buit provocat per la càrrega violenta dels guàrdies civils contra la manifestació obrera del 1902 és avui el resultat d’un procés accelerat i depredador de buidatge de les llibertats que vol arrasar i convertir Catalunya en un solar.

Abans de la càrrega és el resultat d’un desplaçament temporal enrere, uns moments abans de la dispersió. Amb la voluntat de romandre en el temps cronològic de la pintura, es fa ús del Ramon Casas retratista, en un exercici de recuperació simbòlica dels cossos, de les cares i de la posa dels manifestants. Un ple fins a la bandera que, tot i així, no pot fer-nos oblidar el buit que hi ha uns fotogrames més enllà en direcció a la pintura original.

CRÈDITS

Abans de la càrrega, Olot, 2018
Fotomuntatge
Impressió de tinta sobre PVC, 470,5cm x 298cm

 

 

TERRA

Previous Image
Next Image

info heading

info content

TERRA

El fang és un material que podem utilitzar per crear una infinita varietat de formes. Les tècniques per modelar s’han transmès a través de la història i han acompanyat a aquesta fins als nostres dies. Tot i els avenços tecnològics, continuem utilitzant els primitius atuells com a objectes tant funcionals com decoratius.

D’altra banda, treballar amb fang és estar en contacte amb els elements, no únicament amb la terra sinó també amb l’aigua i l’aire, que són els que acaben regulant la seva plasticitat.

L’element central d’aquest taller serà la terra com a font de vida de les plantes a les quals dóna suport i aliment. Partint de la imatge d’un camp acabat de llaurar, amb la terra humida i transformada, es proposarà als participants utilitzar els diferents mètodes per modelar el fang -a mà, amb el torn i amb motlles- per crear, fins allà on arribi la inspiració i la imaginació, totes les formes possibles. Totes les peces realitzades durant els dies del taller, ja assecades, es disposaran finalment en el terra del hall de la Casa de Cultura de Girona. Simbòlicament, aquesta terra acabada de llaurar per les nostres mans, estarà preparada per acollir les flors que finalment completaran la instal·lació.

S’utilitzaran les tècniques ceràmiques de modelatge però no tindran la cocció final. D’aquesta manera, quan es reguin les flors, el fang sec, en mullar-se, pot perdre la rigidesa de les formes. Fent d’aquest jardí, un lloc de vida, un ecosistema en constant canvi.

Els objectius del taller són:

Prendre consciència de la terra com a font de vida i com a matèria prima per a ser transformada des del respecte
Conèixer els diferents mètodes per modelar el fang: a mà, amb el torn i amb motlles
Disposar les peces en el hall de la Casa de Cultura
Escollir les flors i decidir la disposició de les mateixes en la instal·lació

Aquesta instal·lació és el resultat d’un taller organitzat per la Casa de Cultura de Girona amb noies i noies de l’Associació FANJAC i realitzat al Museu de Terrissa de Quart.

CONVERSES DE SEGONA MÀ

Previous Image
Next Image

info heading

info content

CONVERSES DE SEGONA MÀ

En el marc del projecte Fem Veinatge: Mercat de Conversa i Proximitat, celebrat els dies 25 i 29 de setembre de 2017 a la ciutat d’Olot, Converses de segona mà va consistir en quatre instal·lacions amb figures humanes realitzades amb roba de segona mà i distribuïdes per diferents punts de la ciutat. Paral·lelament i com a extensió de les instal·lacions, es van realitzar uns coixins de diferents mides, també amb peces de roba de segona mà, per fer més còmodes les cadires o les escales i vorades dels diferents llocs de l’espai urbà ambientats per acollir les activitats d’aquest mercat de la conversa. El treball, que va sorgir d’un encàrrec per part dels organitzadors del projecte per a realitzar un conjunt d’escultures amb material de reciclatge, va recrear quatre situacions de conversa a partir d’un material, la roba de segona mà, que remet a l’altre, a la sensibilització i a la mobilització social.

Quan un és convidat a pensar en la recuperació de la ciutat com a espai de relació i de generació de conversa és difícil no associar l’espai públic, avui, a un lloc higienitzat on, com diu Roberto Esposito, les estratègies i aparells de control dels sistemes polítics moderns han permès a les persones “viure pròximes sense tocar-se, això és, ampliar l’esfera de l’autosuficiència individual a través de l’ús de màscares o armadures que les defensin d’un contacte indesitjat i perniciós amb l’altre”1. A partir d’aquesta idea, em semblava que la roba, com a objecte de protecció i d’individualització, d’una banda, i per la seva materialitat i caràcter teatral i transferible, per l’altra, podia interpel·lar les persones que es desplaçaven en aquest espai públic higienitzat. Més encara des de la insignificància i sordidesa de la roba que la gent ja no vol. Des de les arrugues i la memòria de les vides personals impreses en la roba de segona mà. D’altra banda, aquesta roba també mostra una contradicció amb les que avui ens toca viure: si bé la seva reutilització estalvia recursos per a la producció de roba nova, minimitza l’emissió de gasos i crea llocs de treball en la classificació, el rentat, el transport i la venta o donació, també és el nostre consum ràpid i rebutjable que fa que ens desfem de quantitats cada vegada més grans de roba.

Seguint l’acostament al cos i al rostre en les filosofies d’Emmanuel Lévinas i Maurice Merleau-Ponty, el treball planteja una reflexió sobre la conversa (la paraula) vinculada a la percepció del rostre a partir de la seva absència, a la pobresa material i al gest. Lévinas parla d’una ètica que parteix de la vulnerabilitat de l’altre, i ho fa a partir de la figura del rostre, un rostre desprotegit, amb una pobresa essencial i a la demanda del qual un ha de respondre. Però aquest rostre de Lévinas està més enllà de la percepció i de la imatge. Es podria dir que el rostre, en aquest acostament ètic, no és visible, sinó que el que a un se li apareix és la seva significació, la seva parla. Per la seva banda, Merleau-Ponty s’acosta al cos com a un espai expressiu al que estarien estretament vinculats el gest i la parla fins al punt d’entendre la paraula com a gest. Un gest que, com en el cas anterior de Lévinas, en presenciar-lo, ens sol·licitaria, en un acte no tant d’interpretació sinó de sincronització.

Les figures, situades a l’interior d’una estructura cúbica oberta i penjades amb fils de niló, amb els cossos buits, sense cap ni mans, conviden a ser ocupades, a posar-nos a la roba de l’altre. Figures que busquen completar-se o que ens poden fer percebre la incompletesa dels que passen o estan per allà. Històries suspeses que demanen ser activades. La gravetat d’aquests cossos lleugers sense cap, el gest reflex entre dues figures, la presència d’un objecte en la composició, una actitud marcada o la lleugera tremolor provocada pel vent constituïrien, entre d’altres, els límits a partir dels quals se’ns convida a entrar en la seva conversa.

1 Esposito, Roberto, Comunidad, inmunidad y biopolítica, Herder Editorial, S.L., 2009

CRÈDITS

Converses de segona mà, Olot, 2017
4 instal·lacions: fusta, tela metàl·lica, roba de segona mà (cedida per Roba Amiga), objectes i fil de niló.
Coixins realitzats per l’Espai cosidor de Sant Miquel
Emplaçaments: Plaça Major, Plaça del Mig, Plaça Mercat i Plaça del Teatre (Olot)