Autor: servand solanilla

EXERCICIS DE VENTRILOQUIA




EXERCICIS DE VENTRILÒQUIA

Exercicis de ventrilòquia continua centrant l’atenció en el retrat i pren com a referència pràctiques d’auto-representació i auto-narració com els vídeo-retrats o els testimonis de vida.
Exercicis de ventrilòquia s’aproxima a l’objecte “veu” en un procés de despossessió i intrusió de la veu que converteix els “jos” parlants en una mena de teòrics especulatius. Històries en primera persona de testimonis que es descobreixen parlant de la dificultat de “donar compte de sí mateixos”, on el propi mitjà – la veu, el llenguatge- que els havia d’ajudar a aconseguir un “relat adequat a la seva vida” s’acaba revelant problemàtic i els porta a una “interrupció del discurs”, a una “esquerda constitutiva del jo”.(1)
En les seves formes contemporànies, les històries de vida són recreacions, moltes vegades, d’esdeveniments personals i traumàtics que, si bé parteixen d’un fort individualisme, mostren una voluntat de racionalitzar les emocions i distanciar-se dels referents per analitzar-los. Si s’estira el fil, és interessant veure com diferents aproximacions teòriques que parlen de la pràctica de l’auto-relat donen compte d’aquesta tensió entre el subjecte tancat en sí mateix i la seva exposició a l’afora, en un procés de construcció de la identitat, seguint Judith Butler, on la divisió, la despossessió del que és propi i la manca de coherència podrien ser les possibilitats per a establir una nova vinculació al llenguatge i a l’altre, a qui tot donar compte de sí mateix interpel·la.(1)
Exercicis de ventrilòquia es planteja com un exercici d’auto-experiència bucal i vocal d’un grup de testimonis que se’ns dirigeixen a través d’històries d’una duració d’entre un i dos minuts cadascuna. El treball parteix d’una doble apropiació: d’una banda, fa ús de textos de diversos autors que es refereixen, des d’àmbits com el relat de ficció, la psicoanàlisi, el cinema o la filosofia, a la veu com a objecte autònom i a la difícil adequació entre aquesta i el cos; i de l’altra, agafa una sèrie de vídeos de testimonis de la xarxa social PreachingPlace, una organització cristiana de l’Església Adventista del Setè Dia que utilitza, entre diferents mètodes d’evangelització, la promoció de testimonis de vida, històries de superació i experiències d’esperança a través de la figura de Jesús. El resultat és un joc de capes entre aquests elements on les locucions originals dels testimonis queden alterades per interpel·lar-nos a partir de l’efecte de la ventrilòquia.

(1)Judith Butler, “¿Quién eres?” págs. 48-60, a Dar cuenta de sí mismo. Violencia ética y responsabilidad, Amorrortu/editores, Buenos Aires, 2012

CRÈDITS

Exercicis de ventriloquia, Olot, 2018
Vídeo color sense so, 20:30 minuts
Idea i edició: Servand Solanilla

 

POLIPROPILÈ 100%

Previous Image
Next Image

info heading

info content

4 porres de 60 cm (polipropilè reciclat)

POLIPROPILÈ 100%

El dia 1 d’octubre de 2017 les catalanes i els catalans vam sortir a votar el referèndum que, amb més de dos milions de vots favorables a la independència de Catalunya, havia d’iniciar el camí cap a la proclamació de la República Catalana.

Les actuacions del govern de Mariano Rajoy per impedir el referèndum van fer que no es donessin detalls de la distribució de les urnes als diferents col·legis. Tot i així, dos dies abans d’aquell diumenge, es va ensenyar per primera vegada una de les urnes. Era de plàstic translúcid i amb tapa negra, amb el logotip de la Generalitat de Catalunya, i precintada amb unes brides de color vermell. Tot plegat va fer que l’objecte-urna adquirís un valor simbòlic com a expressió del referèndum.

La consideració d’aquest acte com a il·legal i delictiu per tots els aparells de l’Estat, va legitimar la violència indiscriminada de la Policia Nacional i de la Guàrdia Civil. D’entre els diferents mètodes d’agressió, la porra va ser utilitzada massivament per colpejar a les persones que, de forma cívica i pacífica, estaven a les portes dels col·legis electorals. Es van produir cops a totes les parts dels cos, incloses zones vitals com el cap, el coll, el pit o el costat, i en moltes ocasions els cops es reiteraven contra la mateixa persona.

El treball presentat a l’exposició URNES parteix de la indagació de les característiques de fabricació de les urnes de l’1-O i de les porres utilitzades per les forces i cossos de seguretat de l’Estat, i es fixa en el fet que tant les unes com les altres estan fetes del mateix material, polipropilè 100%. Una seqüència d’imatges ens mostra, a manera de tutorial, el procés de transmutació d’una urna. Seguint els passos, podem veure les diferents accions exercides sobre el material: des de l’agressió gruixuda a la fina en el procès d’esmicolament, fins a la preparació del motlle de guix i la fosa per colors, que converteix el plàstic en una massa espessa i enganxifosa que refreda molt ràpidament, i que fa difícil l’emmotllament i el modelatge. El resultat són quatre porres de quatre-cents grams cadascuna (pes de les porres rígides de 60 centímetres utilitzades per les forces i cossos de seguretat), equivalents als mil sis-cents grams de l’urna.

La possibilitat de manipular les porres ens adreça a aquella barreja insuportable de l’1-O entre el coratge democràtic de la gent i la covardia repressora de l’Estat, en un procès on dia rere dia, el clam pels drets i les llibertats, en totes les seves manifestacions, es veu amenaçat per una violència que li és consubstancial.

CRÈDITS

Polipropilè 100%, Olot, 2018
Impressió de tinta sobre paper, 83x81cm
Polipropilè reciclat, 4 porres de 60 cm

ABANS DE LA CÀRREGA

Previous Image
Next Image

info heading

info content

SOBRECÀRREGUES

Sobrecàrregues és un projecte de l’Assemblea d’Artistes de la Garrotxa que consisteix en interpretar l’obra de Ramon Casas, La càrrega, pintura realitzada entre 1899 i 1902, en el context de l’actual situació de Catalunya. Els treballs, realitzats per diversos artistes, amb una periodicitat mensual i de la mateixa mida que la pintura original (470’5cm d’amplada per 298cm d’alçada), s’exposen a la façana de l’Ajuntament d’Olot.

La càrrega roman en dipòsit al Museu de la Garrotxa des de l’any 1979. És, segons paraules del poeta Narcís Comadira, el nostre Guernica particular, una peça emblemàtica que expressa amb rotunditat la força repressiva de l’Estat contra el poble indefens.

Avui, gairebé vint anys més tard, persisteix encara el mateix llenguatge: la brutalitat política i judicial, tot l’aparell de l’estat contra la voluntat democràtica del poble de Catalunya.

Text de l’Assemblea d’Artistes de la Garrotxa

ABANS DE LA CÀRREGA

Abans de la càrrega, tercera sobrecàrrega, parteix del buit pertorbador que Ramon Casas deixa en l’immens i lluminós primer terme. Es podria dir que la pintura té per únic objectiu fer-nos sentir aquest buit i que tota la composició hi gravita al seu voltant. L’estampida sobtada acaba amb la desfeta dels cossos en la seva fugida. Ramon Casas salva de la descomposició l’home en escorç, caigut davant del cavall, com una manera d’individualitzar la indefensió i la humiliació.

El buit provocat per la càrrega violenta dels guàrdies civils contra la manifestació obrera del 1902 és avui el resultat d’un procés accelerat i depredador de buidatge de les llibertats que vol arrasar i convertir Catalunya en un solar.

Abans de la càrrega és el resultat d’un desplaçament temporal enrere, uns moments abans de la dispersió. Amb la voluntat de romandre en el temps cronològic de la pintura, es fa ús del Ramon Casas retratista, en un exercici de recuperació simbòlica dels cossos, de les cares i de la posa dels manifestants. Un ple fins a la bandera que, tot i així, no pot fer-nos oblidar el buit que hi ha uns fotogrames més enllà en direcció a la pintura original.

CRÈDITS

Abans de la càrrega, Olot, 2018
Fotomuntatge
Impressió de tinta sobre PVC, 470,5cm x 298cm

 

 

TERRA

Previous Image
Next Image

info heading

info content

TERRA

El fang és un material que podem utilitzar per crear una infinita varietat de formes. Les tècniques per modelar s’han transmès a través de la història i han acompanyat a aquesta fins als nostres dies. Tot i els avenços tecnològics, continuem utilitzant els primitius atuells com a objectes tant funcionals com decoratius.

D’altra banda, treballar amb fang és estar en contacte amb els elements, no únicament amb la terra sinó també amb l’aigua i l’aire, que són els que acaben regulant la seva plasticitat.

L’element central d’aquest taller serà la terra com a font de vida de les plantes a les quals dóna suport i aliment. Partint de la imatge d’un camp acabat de llaurar, amb la terra humida i transformada, es proposarà als participants utilitzar els diferents mètodes per modelar el fang -a mà, amb el torn i amb motlles- per crear, fins allà on arribi la inspiració i la imaginació, totes les formes possibles. Totes les peces realitzades durant els dies del taller, ja assecades, es disposaran finalment en el terra del hall de la Casa de Cultura de Girona. Simbòlicament, aquesta terra acabada de llaurar per les nostres mans, estarà preparada per acollir les flors que finalment completaran la instal·lació.

S’utilitzaran les tècniques ceràmiques de modelatge però no tindran la cocció final. D’aquesta manera, quan es reguin les flors, el fang sec, en mullar-se, pot perdre la rigidesa de les formes. Fent d’aquest jardí, un lloc de vida, un ecosistema en constant canvi.

Els objectius del taller són:

Prendre consciència de la terra com a font de vida i com a matèria prima per a ser transformada des del respecte
Conèixer els diferents mètodes per modelar el fang: a mà, amb el torn i amb motlles
Disposar les peces en el hall de la Casa de Cultura
Escollir les flors i decidir la disposició de les mateixes en la instal·lació

Aquesta instal·lació és el resultat d’un taller organitzat per la Casa de Cultura de Girona amb noies i noies de l’Associació FANJAC i realitzat al Museu de Terrissa de Quart.

CONVERSES DE SEGONA MÀ

Previous Image
Next Image

info heading

info content

CONVERSES DE SEGONA MÀ

En el marc del projecte Fem Veinatge: Mercat de Conversa i Proximitat, celebrat els dies 25 i 29 de setembre de 2017 a la ciutat d’Olot, Converses de segona mà va consistir en quatre instal·lacions amb figures humanes realitzades amb roba de segona mà i distribuïdes per diferents punts de la ciutat. Paral·lelament i com a extensió de les instal·lacions, es van realitzar uns coixins de diferents mides, també amb peces de roba de segona mà, per fer més còmodes les cadires o les escales i vorades dels diferents llocs de l’espai urbà ambientats per acollir les activitats d’aquest mercat de la conversa. El treball, que va sorgir d’un encàrrec per part dels organitzadors del projecte per a realitzar un conjunt d’escultures amb material de reciclatge, va recrear quatre situacions de conversa a partir d’un material, la roba de segona mà, que remet a l’altre, a la sensibilització i a la mobilització social.

Quan un és convidat a pensar en la recuperació de la ciutat com a espai de relació i de generació de conversa és difícil no associar l’espai públic, avui, a un lloc higienitzat on, com diu Roberto Esposito, les estratègies i aparells de control dels sistemes polítics moderns han permès a les persones “viure pròximes sense tocar-se, això és, ampliar l’esfera de l’autosuficiència individual a través de l’ús de màscares o armadures que les defensin d’un contacte indesitjat i perniciós amb l’altre”1. A partir d’aquesta idea, em semblava que la roba, com a objecte de protecció i d’individualització, d’una banda, i per la seva materialitat i caràcter teatral i transferible, per l’altra, podia interpel·lar les persones que es desplaçaven en aquest espai públic higienitzat. Més encara des de la insignificància i sordidesa de la roba que la gent ja no vol. Des de les arrugues i la memòria de les vides personals impreses en la roba de segona mà. D’altra banda, aquesta roba també mostra una contradicció amb les que avui ens toca viure: si bé la seva reutilització estalvia recursos per a la producció de roba nova, minimitza l’emissió de gasos i crea llocs de treball en la classificació, el rentat, el transport i la venta o donació, també és el nostre consum ràpid i rebutjable que fa que ens desfem de quantitats cada vegada més grans de roba.

Seguint l’acostament al cos i al rostre en les filosofies d’Emmanuel Lévinas i Maurice Merleau-Ponty, el treball planteja una reflexió sobre la conversa (la paraula) vinculada a la percepció del rostre a partir de la seva absència, a la pobresa material i al gest. Lévinas parla d’una ètica que parteix de la vulnerabilitat de l’altre, i ho fa a partir de la figura del rostre, un rostre desprotegit, amb una pobresa essencial i a la demanda del qual un ha de respondre. Però aquest rostre de Lévinas està més enllà de la percepció i de la imatge. Es podria dir que el rostre, en aquest acostament ètic, no és visible, sinó que el que a un se li apareix és la seva significació, la seva parla. Per la seva banda, Merleau-Ponty s’acosta al cos com a un espai expressiu al que estarien estretament vinculats el gest i la parla fins al punt d’entendre la paraula com a gest. Un gest que, com en el cas anterior de Lévinas, en presenciar-lo, ens sol·licitaria, en un acte no tant d’interpretació sinó de sincronització.

Les figures, situades a l’interior d’una estructura cúbica oberta i penjades amb fils de niló, amb els cossos buits, sense cap ni mans, conviden a ser ocupades, a posar-nos a la roba de l’altre. Figures que busquen completar-se o que ens poden fer percebre la incompletesa dels que passen o estan per allà. Històries suspeses que demanen ser activades. La gravetat d’aquests cossos lleugers sense cap, el gest reflex entre dues figures, la presència d’un objecte en la composició, una actitud marcada o la lleugera tremolor provocada pel vent constituïrien, entre d’altres, els límits a partir dels quals se’ns convida a entrar en la seva conversa.

1 Esposito, Roberto, Comunidad, inmunidad y biopolítica, Herder Editorial, S.L., 2009

CRÈDITS

Converses de segona mà, Olot, 2017
4 instal·lacions: fusta, tela metàl·lica, roba de segona mà (cedida per Roba Amiga), objectes i fil de niló.
Coixins realitzats per l’Espai cosidor de Sant Miquel
Emplaçaments: Plaça Major, Plaça del Mig, Plaça Mercat i Plaça del Teatre (Olot)

UN RAM DE FLORS

Previous Image
Next Image

info heading

info content

UN RAM DE FLORS

L’element central d’aquest taller és la natura morta de flors. El terme natura morta apareix a Holanda en el segle XVII per designar el gènere pictòric encarregat de la representació de coses inanimades: fruites, instruments, utillatge de qualsevol tipus, aliments… En el cas de les flors, les pintures oferien una imatge atemporal i congelada del que ràpidament havia de fer-se malbé.
Els motius florals relacionats amb el culte a la Verge Maria, les il.lustracions botàniques del segle XVI, l’exuberància decorativa del barroc, les recerques cromàtiques del segle XIX, la descomposició cubista o, per posar dos exemples concrets, l’expressió dels sentiments que desperta l’observació dels girasols de Van Gogh o el diàleg entre la vida i la mort de les flors de colors saturats sobre fons negre d’Andy Warhol, ens proveeixen d’una iconografia que, des dels àmbits de la religió, de la ciència, de l’estètica, de l’economia, de la poesia, etc., ens explica multitud de històries.

Els objectius del taller són:
Conèixer el gènere de la natura morta de flors a partir de l’anàlisi de diferents obres
Experimentar amb flors naturals de primavera: margarites, gerberes, líliums, hipericum, paniculata, falguera, clavells, roses, alstroemelias, anthurium… (olors, formes, colors, textures, simbolisme…)
Aprendre a fer un ram de flors amb l’ajuda d’un/a florista
Escollir un conjunt de flors, realitzar un ram simbòlic que ens permeti explicar una història i posar-lo en un gerro de ceràmica a on escriurem el títol de la història
Realitzar una representació pictòrica del ram realitzat i que tingui com a referent algun dels estils pictòrics analitzats

L’exposició final comptarà amb els gerros i els rams de flors naturals, les obres pictòriques i les històries escrites. Durant l’exposició, els rams s’aniran fent malbé mentre les pintures i les històries romandran, en un diàleg entre entre la representació i la realitat, entre l’art i la vida.

Document explicatiu de l’experiència que conté totes les històries dels rams.

PLAY

Previous Image
Next Image

info heading

info content


PLAY

A partir de l’anàlisi de la gestualitat de les mans de les pintures renaixentistes de Pere Mates, Francesc Espinosa i Joan Sanxes del Museu d’Art de Girona, us proposem jugar a “la representació dinàmica” dels gestos de les mans. Asseguts en el cercle de cadires situat al centre de la sala farem una dansa col.lectiva.
Considerarem les pintures com fotogrames congelats d’una pel·lícula que volem reproduir per imaginar les seqüències de moviment de les mans. Així, Play fa referència, per una banda, a l’acte d’activar o de reproduir els quadres i, de l’altra, al joc i al moviment.
Però per damunt de tot, Play és un diàleg entre els ulls i les mans. Una invitació a la mirada a través de les mans. Són les mans les que ens permeten fer visibles les coses. Tot i que rebem les pintures a través de la visió, són els gestos i especialment les mans d’aquestes pintures renaixentistes les que ens condueixen en el seu discurs.

Seqüència d’activitats:

Breu explicació dels retaules
Anàlisi de les mans amb l’ús de prismàtics
Consideracions sobre el moviment, la dansa i la gestualitat
Els participants, individualment o en petits grups, podran desplaçar-se entre els diferents retaules observant i emulant els gestos de les pintures
Asseguts a la rotllana de cadires, els participants podran seguir, en una seqüència dirigida, els principals gestos de la iconografia analitzada: assenyalar, dialogar, convidar a veure, receptivitat, adoració, oració, protecció, sorpresa, meditació, silenci, desesperació, transferència…
El taller acabarà amb una dansa col·lectiva en la que cadascú realitzarà, de manera improvitzada, una seqüència de moviments que es vagi apuntalant en els gestos analitzats. Es proposarà, en primer lloc, seguir els moviments de mans amb la vista per després, en un exercici de visualització, continuar amb els ulls tancats.
Durant la realització de la dansa, els participants podran enregistrar-la amb la càmera de vídeo que tindran al centre de la rotllana. Les imatges resultants seran projectades en una de les parets de la mateixa sala dels retaules.

“Què hem de deduir d’aquestes observacions que podem multiplicar fins a l’infinit? Un fet extremadament simple: ja sigui l’estil condensat i estàtic -el que suposa una codificació rigorosa-, ja desplegat i dinàmic -amb un repertori formidablement enriquit-, la composició pictòrica no deixa de ser una “forma simbòlica”. Els gestos expressius són un dels grans mitjans que el pintor té a la seva disposició per suscitar reaccions comparables a les d’allò viscut. Al costat de la perspectiva, que exerceix una espècie de coacció perceptiva en favor de l’espai, hem de considerar l’efecte fisiognòmic, essencialment fundat en els gestos, com una segona perspectiva, una perspectiva psíquica, psicofisiològica si es vol, les modalitats de la qual hem d’indagar.” 1

1 Chastel, André, El gesto en el arte, p. 22-23, Siruela, 2003

CARA A CARA

Foto: Norbe Fernández

CARA A CARA

Plantejat com un experiment de videoteràpia, el treball mostra un encarament entre dues persones amb unes històries de vida que són, en molts sentits, paral.leles. Una d’elles va patir el trastorn de la  hiperacúsia, una alteració auditiva que converteix els sons quotidians de l’ambient en dolorosos, i l’altra el trastorn de la distonia, un trastorn neurològic del moviment que implica contraccions involuntàries i sostingudes del múscul, en aquest cas en la musculatura de la boca.  Cara a cara és un retrat que parteix d’aquestes històries de vida lligades al soroll (també de les orelles i de la boca com a òrgans de recepció i acció respectivament) d’unes persones que lluiten per desfer-se d’una gestualitat imposada: en un cas per fer que el soroll torni a ser habitable; en l’altre per convertir el soroll que ha acabat generant en so harmònic. Cara a cara és un retrat complementari a partir de la representació de dos rostres, singulars en la seva anomalia, que mostren una empatia basada en el control sobre els propis gestos, en la tensió entre el cos físic i el drama que hi ha al darrera. Cadascun és espectador d’ell mateix a partir de l’altre en un diàleg dirigit a l’espectador perquè li doni unitat i significació.

Cara a cara és un punt d’inflexió ja que concentra una bona part dels interessos dels treballs anteriors i mostra una sèrie d’elements que s’aniran desenvolupant en els projectes posteriors: la representació del rostre, la singularitat de la persona, el gest en la seva dimensió ètica i estètica com a possibilitat del fer humà (Agamben), la tensió entre el cos físic (cos-llenguatge) i la seva socialització o la subordinació del cos a una gestualitat determinada.

CRÈDITS

Cara a cara, Olot, 2016
Vídeo color sense so, 5:30 minuts
Idea i direcció: Servand Solanilla
Càmera i edició: Norbe Fernández
Interpretació: Joan Manel Robles i Jordi Estartús

 

SILENCE SPEAKS

SILENCE SPEAKS

Silence speaks pren de referència l’activitat de l’storytelling, activitat utilitzada des de sempre i en totes les cultures i que consisteix en crear i compartir històries. En les seves formes contemporànies s’utilitza àmpliament per abordar, des de les narratives personals, la formació de les identitats i el seu encaix en les comunitats, amb la creença del poder transformador de les històries personals i del seu paper crític en la construcció d’un món més just i saludable. Podem trobar-ne exemples en les històries que tenen un paper important en la promoció de les identitats no imposades, de la igualtat de gènere, de la salut o dels drets humans. Recreació, moltes vegades, d’esdeveniments personals i traumàtics que, si bé parteixen d’un fort individualisme, busquen trobar complicitats i mantenir-se en una xarxa de relacions socials promogudes per un esperit terapèutic que proposa formes de sociabilitat basades en la comunicació. D’altra banda, els nous mitjans fan possible noves maneres perquè les persones (personatges) gravin, expressin i consumeixin històries.

Silence Speaks, plantejat com un “work in progress”, és un retrat col·lectiu que presenta narracions mudes en primera persona de les quals tenim únicament el títol. Rostres parlants que se’ns dirigeixen amb unes microhistòries que no es pronuncien ni s’escolten però que s’imaginen, ressonen. Un artifici representacional que desvincula els relats de vida i les persones que els dramatitzen (tot i la possible lectura dels llavis no hi ha una identitat entre rostre i parla més enllà de la interpretació). Una comunicació que, tot i quedar alterada respecte del seu propòsit, es reivindica a partir de la seva mudesa, de la manifestació dels rostres en la seva fisonomia i de la seva gestualitat.

CRÈDITS

Silence speaks. Caminar, Olot, 2015
Vídeo color sense so, 1:41 minuts
Idea i direcció: Servand Solanilla
Càmera i edició: Norbe Fernández
Interpretació de Joel Tallant
Microrelat “Caminar” d’Albert Grabulosa

Silence speaks. Respirar, Olot, 2015
Vídeo color sense so, 1:55 minuts
Idea i direcció: Servand Solanilla
Càmera i edició: Norbe Fernández
Interpretació de Gisela Arimany
Microrelat “Respirar” d’Albert Grabulosa

EXERCICIS DES DEL COSTAT DRET

Previous Image
Next Image

info heading

info content


EXERCICIS DES DEL COSTAT DRET

Exercicis des del costat dret es realitza a Olot, amb vuit alumnes de l’Aula de Teatre Groc Llimona, i després a Torroella de Montgrí, amb nou alumnes de l’INS Montgrí.
El punt de partida del treball indaga sobre la construcció de la identitat en l’adolescència. El videoretrat dels participants es basa en el moviment (per la seva relació amb la vida, el creixement, el canvi, l’alegria, el joc, la curiositat…) i en el gest (per la seva relació amb el simbolisme del cos i posat de manifest en totes les seves accions).
El projecte presentat es fa preguntes. Com podem acostar-nos a la figura de l’adolescent? Hi ha un cos físic, però també un cos simbòlic i metafòric? Com podem jugar amb allò que Eugenio Trías anomenava els tipus fonamentals de l’ésser “el que desitja ser, el que ha de ser, el que és, el que pot ser”? Com establir ponts entre els llenguatges basats en l’hàbit i la repetició i aquells que recorren a mètodes de suggestió? Com crear un espai d’introspecció i de relació propici per a observar el moviment i el procés grupal?
Es segueixen els processos de la DMT (Dansa Moviment Teràpia). Es parteix, en un cas, de la dinàmica dels grups de discussió. En l’altre, de la representació d’una obra de teatre. S’hi observen els moviments expressius, primer com a analogies en moviment de la seva expressió verbal i després desprovistos dels significats verbals annexos. S’exploren imatges i metàfores a través de l’observació directa i del registre videogràfic.
Un cop descontextualitzats, s’utilitzen els moviments, les postures i els gestos per elaborar una nova narració videogràfica que ens parla de tensions, emocions, relacions i històries. Són relacions causals provocades per la percepció, no per la causalitat. El moviment és pur, sense intervals. Els joves mostren i comuniquen el seu comportament a l’espectador, tot construint un joc de percepcions.
El relat que s’estableix s’assembla al d’un zoòtrop que acaba esdevenint cinema. Les imatges acaben formant un flux coherent i el videoretrat ens explica qui són aquests adolescents que, també, un dia vam ser nosaltres.

CRÈDITS

Exercicis des del costat dret /Aula de teatre Groc Llimona, Olot, 2015
Vídeo color sense so, 4:03 minuts
Idea i direcció: Servand Solanilla
Càmera i edició: Norbe Fernández
Han participat: Flor Crespo, Guillem Durante, Luna Guevara, Maria Minovas, Rai Mulet, Aina Planagumà, Iona Roura, Rita Roura
Fons d’art Contemporani de l’Ajuntament de Girona

Exercicis des del costat dret /INS Mongrí, Torroella de Mongrí, 2015
Vídeo color sense so, 5:11 minuts
Idea i direcció: Servand Solanilla
Càmera i edició: Norbe Fernández
Han participat: Daisy Bonner, Núria Fàbregas, Elina Ivanova, Alèxia López, Naila Martín, Cloe Muñoz, Ester Pagès, Judit Recacha, Oriol Ribas
Conducció grups de discussió: Laura Lázaro, Jordi Feu i Pau Tarrés
Fons d’art Contemporani de l’Ajuntament de Girona

Exercicis des del costat dret, 2015
Vídeo procès, 24:53 minuts
Direcció: Servand Solanilla
Edició: Norbe Fernández