Foto: Norbe Fernández
Plantejat com un experiment de videoteràpia, el treball mostra un encarament entre dues persones amb unes històries de vida que són, en molts sentits, paral.leles. Una d’elles va patir el trastorn de la hiperacúsia, una alteració auditiva que converteix els sons quotidians de l’ambient en dolorosos, i l’altra el trastorn de la distonia, un trastorn neurològic del moviment que implica contraccions involuntàries i sostingudes del múscul, en aquest cas en la musculatura de la boca. Cara a cara és un retrat que parteix d’aquestes històries de vida lligades al soroll (també de les orelles i de la boca com a òrgans de recepció i acció respectivament) d’unes persones que lluiten per desfer-se d’una gestualitat imposada: en un cas per fer que el soroll torni a ser habitable; en l’altre per convertir el soroll que ha acabat generant en so harmònic. Cara a cara és un retrat complementari a partir de la representació de dos rostres, singulars en la seva anomalia, que mostren una empatia basada en el control sobre els propis gestos, en la tensió entre el cos físic i el drama que hi ha al darrera. Cadascun és espectador d’ell mateix a partir de l’altre en un diàleg dirigit a l’espectador perquè li doni unitat i significació.
Cara a cara és un punt d’inflexió ja que concentra una bona part dels interessos dels treballs anteriors i mostra una sèrie d’elements que s’aniran desenvolupant en els projectes posteriors: la representació del rostre, la singularitat de la persona, el gest en la seva dimensió ètica i estètica com a possibilitat del fer humà (Agamben), la tensió entre el cos físic (cos-llenguatge) i la seva socialització o la subordinació del cos a una gestualitat determinada.
Cara a cara, Olot, 2016
Vídeo color sense so, 5:30 minuts
Idea i direcció: Servand Solanilla
Càmera i edició: Norbe Fernández
Interpretació: Joan Manel Robles i Jordi Estartús